El NO de l’infant és més que un NO

08/07/2020

Quan un infant diu NO, està dient simplement, no? A què diu no? Què pot voler dir aquest no?... potser no està sent només un no. És aquest no suficient per expressar i ser el portaveu de tota la por, l'angoixa, la tristesa, la incertesa que el sostenen? O, potser aquest no, és una pantalla que permet protegir-se de l'embromament generat per una realitat massa densa per ser païda?
Com a pares plantejar-nos aquestes preguntes ens exigeix, ens requereix, sentir les incomoditats que contenen les seves respostes. Demana que posem a un costat una visió que es fixa en lo aparent, per sol·licitar la nostra obertura a emocions, angoixes, pensaments i imatges que necessiten ser reconeguts, acollits, i acompanyats.

El confinament, per la presència del coronavirus, ha suposat més efectes dels quals aparentment hem vist: La pèrdua de l'escola, dels amics, dels jocs al pati, dels partits de futbol, del sorral, de les abraçades, de la mirada de la mestra, dels petits plaers del viatge camí a l'escola, de l´horari, del temps conegut..., la llista és llarga, rica i infinita en detalls i matisos. Petits elements, però, carregats en si de significats i de vida. La composició de les coses, és el conjunt de les petites unitats que com un collage dibuixen la imatge de les nostres vides i rutines. Parlem doncs de pèrdues, més grans o més petites, de dols per la interrupció dels diferents espais i contexts que s'estaven vivint i que no se'ls ha pogut tancar o donar un sentit de conclusió, de la importància i la necessitat que tenim per sentir quan una cosa ha finalitzat, té una conclusió, o una pausa, i de què experimentem quan no es pot fer aquest procés, ja que de forma abrupta el temps queda suspès. De com les dificultats en poder donar certa forma i sentit a tot això (que no és cosa petita) en els infants s'expressa en tristesa, por, ràbia, angoixa, irritabilitat, i com aquestes reivindiquen la seva presència mitjançant la seva expressió.

Entendre les coses requereix un esforç, una implicació, una actitud de suficient disponibilitat per poder acollir el que hi ha més enllà de la seva aparença. Etiquetar o catalogar un comportament (per exemple un “infant oposicionista”) només es fixa en el que fa el nen (dir no a...), en el seu comportament, i per defecte en voler reduir aquell comportament (deixar de dir no a...) al que fa,... però llavors quina actitud prenem: assenyalem la conducta, o ens parem a escoltar què diu aquella conducta de si mateixa?

Així doncs, continuant amb l’exemple, quan ens trobem amb una conducta oposicionista, potser és important preguntar-nos, si aquella conducta és el senyal que hi ha quelcom que no troba altra manera d'expressar-se. De vegades, com la present, la conducta és el maldestre portaveu d'una tristesa que no es sap expressar, d'una ràbia que no troba les paraules, d'una angoixa que no pot ser pensada i que en la seva presència busca ser continguda, reconeguda i alliberada.

I arribats aquí, ens podem preguntar: “Entesos, però ara què fem amb aquest NO?”

Us proposem els següents aspectes a considerar:

    1. No treure conclusions ràpides dels motius aparents que justifiquen el No. Esperar.
    2. Adaptar una actitud d’escolta, una actitud de no saber per tal de saber.
    3. Evitar deixar-nos arrossegar per l’emoció que hi ha en aquell No. Prendre distància i serenitat. Si romanem amb calma, podem facilitar una millor comunicació.
    4. Donar temps a l’infant i deixar que es pugui expressar al seu ritme, si vol o si pot. Té dret a sentir les emocions que apareixen en ell.
    5. Reconèixer i validar el que ell està experimentant, sense jutjar. Per exemple: “Sembla que estiguis enfadat..” Crec que hi ha alguna cosa que no t’agrada gens...” “Potser no trobes bé que...”
    6. Expressar comprensió pel que sent malgrat que no hi estem d’acord: “Entenc que et faci enrabiar això...”
    7. Si ens explica el motius, proposar buscar conjuntament solucions o alternatives que puguin ser reparadores, si és possible fer-ho.

Joan Enric Vidal Pañella

Psicòleg de NeuroLleida
Núm. Col. 14831